Aquesta llista de millors sèries és una mostra reflexionada, depurada, omple d’esborradures i, sobretot, absolutament arbitrària després de milers d’hores davant d’una pantalla de televisió. El boom de les sèries catòdiques té una data més o menys acotable, 2005, temporada en la qual van néixer tres icones de la passada dècada: ‘Lost’ (creada per a l’ús i gaudi dels nerds mainstream), ‘Dones desesperades’ (destinada a deslligar les complicitats de les mestresses de casa fartes de ser un florer) i ‘House’ (que amb el seu càustic sentit de l’humor es va guanyar el respecte i admiració de tots els inadaptados socials, els qui es van adonar que ser rar podia tenir una passada molón).
Productes televisius excepcionals
Elles van servir de pont entre el que estava per arribar (excepcionals productes tant de la HBO com de la AMC, per no enrotllar-nos massa) i el que es va recuperar en DVD (sèries canòniques dels 90 de llargs recorreguts i audiències milionàries -‘Urgències’, ‘Friends’, ‘CSI’, ‘L’Ala Oest de la Casa Blanca’- que havien tingut en el VHS un aliat de mig pèl). Ens posem les piles per explicar-vos quins són les nostres sèries favorites. Podeu estar o no d’acord (ens veiem en els comentaris) en les quals havien d’estar més amunt, més a baix, les que sobren i també les que falten, però això serà després.
Studio 60: Quan anaven pel capítol 13 de la seva primera i única temporada Sorkin sabia que la sèrie no anava a renovar, així que es va acurar a compondre una simfonia en forma de capítol final de quatre parts que computa com un dels encaixos de bolillos més memorables de la televisió recent. Cada personatge és per emmarcar, però el de Jordan McDeere (Amanda Peet) no és d’aquest món.
The Wire: Cada temporada, un gènere. No us desmoralitzeu en els primers compassos, és una sèrie que cal deixar respirar com el vi. A gairebé ningú agrada de primeres, com la cervesa. Després el romanç és durador i fidel per ambdues parts. Al moment en què redacto aquestes línies no se m’ocorre un millor personatge de ficció que Omar Little.
Twin Peaks: Fixeu-vos si és bona que no considerem en absolut el seu mamarracha segona temporada. Els vuit primers episodis, en els quals encara no sabíem qui havia matat a Laura Palmer van ser el desembarcament d’un geni del cinema (David Lynch) obstinat a canviar l’estructura de la narració televisiva per sempre. Tan o més bona que la pròpia trama va ser la BSO de Angelo Badalamenti.
The West Wing: Perquè en temps de tanta incertesa planetària, no se’ns ocorre un millor líder que Jed Bartlett, perquè els diàlegs de Sorkin tenien el doble de text que qualssevol uns altres de qualsevol altra sèrie i perquè totes les frases rimaban en forma i en fons, tant que semblava que les hagués escrit Déu mateix.